Wannabe Crònica

A principis d'hivern vam començar a fer proves d'exàmens de Selectivitat a Llengua Catalana. Aquell dia havia acabat abans d'hora un exemplar on hi havia una crònica titulada Estrelles i Diamants a Nova York que em va barrufar molt (sí, Lara, me l'has enganxat. Gràcies :P), i enduta per la inspiració i pels records frescos d'unes vacances ben merescudes a Romania vaig començar a escriure el que llegireu a continuació.
Aquest escrit va començar volent ser una imitació de l'estil de la reportera que l'havia escrit, Bibiana Ballbè. Malauradament, en el procés d'escrit crec que ha evolucionat un pèl i no sé si acaba de cenyir-se al gènere de crònica.

Dedicat als meus dos acompanyants d'aquella nit, el Daniel i la Georgiana, i és clar, al meu professor de Llengua Catalana i Literatura, Jordi! Sé que m'he fet esperar, però aquí ho tens!

Without further ado...

***************************************************************************

Fa fred. Estic segura que tinc el nas més vermell que el color del cel ara que es pon el sol, i fa estona que he deixat de notar les orelles. Quins acudits, recollir-se els cabells en aquest clima! Ara bé, és poc pràctic patinar sobre gel amb la cabellera solta.

L'aire és fresc i pur, quelcom  normal i esperat aquí, però la seva fredor crema en inspirar a través del nas. Cada cop que surt aire per la meva boca es forma un nuvolet tímid que ben aviat es congela sobre la bufanda que porto cobrint-me mitja cara. La temperatura és hostil i agressiva, però la pista està plena de gent gaudint dels encants de l'hivern.

Ara que ve la nit, és interessant veure quin tipus de gent es queda més estona, i qui marxa. Mares o pares surten per la porteta carregant un nen petit, o agafats de la mà de criatures cansades. En picar de peus al terra de goma per espolsar el gel enganxat a la fulla del patí el deixen ben brut, i segurament relliscós.

Els que queden som persones ben diverses. Ben a la vora un xicot patina pacientment i lenta al costat de la seva noia, que s'aferra més a la tanca que no pas a la seva mà mentre aprèn a patinar. De tant en tant el noi, tot murri, s'aprofita de la seva inestabilitat per agafar-la per la cintura o abraçar-la per darrere. Que bonic.

Donant voltes per la pista incansablement hi ha la parella experimentada que sembla fer-los-hi la guitza mentre salten, donen voltes a l'aire i cauen, amb tal gracilitat que no semblen fets de carn i ossos, sinó de goma. Una mica més enllà, lents i agafant-se de la mà - que romàntic, penso -, hi ha un senyor i una senyora grans que patinen amb prou elegància. Com enganyen les aparences!

I jo... jo he vingut amb una amiga i un amic, però tots tres ens hem separat, cadascú al seu ritme. De tant en tant, patino al costat de la meva amiga tot xerrant, i després coincidim tots tres en algun lloc de la pista. Llavors comentem la jugada d'algun patinador, o l'estat del gel. Després d'una estona descansant i xerrant, tornem a voltar...

Al centre de la pista hi ha un grapat de nois joves que aprofiten l'espai lliure per experimentar i fer una mica el ruc. En diuen free style. Entre ells hi ha el meu amic, amb els pantalons tant mullats de les vegades que ha caigut que m'agafa fred només de veure-ho.

Segueixo donant voltes tot i observant, de vegades lentament, atenta als moviments tècnics d'algun expert. D'altres, al ritme de la música, perduda en algun món imaginari, inconscient del que m'envolta. Llavors desperto. Miro i em fixo en el que hi ha al meu voltant, notant-ho tot, cada olor, cada rialla, cada moviment, cada onada d'aire glaçat, i resto convençuda de la idealitat del moment, sabent que estic en el lloc i el moment perfectes.

Somric a l'aire.